La nostra música

Sempre he pensat que som la música que ens ha tocat viure, allò que, invisiblement, ens traspassa la pell i ens impregna el sentiment de forma continuada, com una metàstasi anímica que cap medicina pot aturar. A cada moment de la nostra vida, ha sonat una melodia, una cançó, portada per la moda del moment o per la influència dels nostres ancestres, que ens ha tocat de prop i que l’associem a un fet que ens ha marcat, per a bé o per a mal, que recordem i que ens transporta a temps pretèrits.

Parlava amb un conegut, força més jove que jo i d’una altra nacionalitat, sobre les músiques llatines, tropicals i càlides que ens envaeixen actualment i que a molts els costen de digerir. Ell em comentava que, possiblement per venir de mons diferents, les sardanes, a ell, no li inspiraven cap mena de sentiment. Malauradament, per a la nostra dansa, no és l’únic, ni cal ser d’ascendència forana per pensar el mateix.

"Tot i que no en soc un seguidor empedreït, ni visc de prop els aplecs, el so de les tenores, acompanyades pel flabiol i les tibles, em fan feliç, m’omplen el cor i m’aixequen l’ànim"

Haig de dir que tinc el mal costum que, quan veig una rotllana, observo els balladors i massa sovint veig una mitjana d’edat que considero elevada. Potser vaig errat, però em fa la sensació que la mainada que puja no s’interessa massa per la música d’Enric Morera, Pep Ventura, Juli Garreta o Florenci Mauné. No crec que sigui un tema de modes, les músiques folklòriques no han evolucionat i han quedat tancades en els cercles més íntims, i encara gràcies que els guardians de les tradicions, com el Foment de la Sardana de Figueres, fan la impagable feina de preservar els records que ens identifiquen.

A mi, la sardana em transporta als divendres al vespre de joventut, on era la música de fons, la banda sonora de les primeres aventures nocturnes quan la rambla figuerenca encara era nostra. Tot i que no en soc un seguidor empedreït, ni visc de prop els aplecs, el so de les tenores, acompanyades pel flabiol i les tibles, em fan feliç, m’omplen el cor i m’aixequen l’ànim.

Llavors entenc aquells que, enyorats de la seva terra o alletats d’altres cultures, s’emocionin amb altres sons, com em passa a mi, si mai per sorpresa escolto un repic triple de tamborí i contrabaix, que em desperten la catalanitat i em fan saltar els peus, malgrat no saber ni comptar ni repartir els punts de la sardana, «la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan», com deia Joan Maragall.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ