Glòria aparcada

Als unionistes d’antuvi, els que vàrem gaudir de temps memorables o que, fins i tot, vàrem trepitjar modestament la gespa del camp del Far, ens fa pessigolles a la panxa veure com el que havia estat la nostra catedral s’ha convertit en un aparcament mal girbat. Fa dies va caure el darrer vestigi de la nostra seu, la grada de la carretera de Roses, aquella que donava al camp de les monges, allà on s’acumulaven les pilotes que els més maldestres enviaven lluny dels tres pals. El mateix que passava al gol contrari, que si mai un remat sortia massa desviat, la pilota acabava lidiada pel torero de torn que, a la mateixa hora, estava fent la seva faena.

VÍDEO | L'emblemàtic camp de futbol del carrer del Far de Figueres ja és història

Val a dir que quan es va anunciar que el vell camp de futbol es convertiria en un aparcament dissuasiu del centre no en donava ni un duro. Vaig pensar que, malgrat que era una bona idea, la seva situació, a l’altre costat de les vies i en un barri poc agraciat, no seria del gust del visitant i que fins i tot suposaria un problema de seguretat per als vehicles aparcats. Jo no l’he utilitzat mai, però, pels inputs que m’arriben, sembla que, malgrat tot, és usat pel visitant, fet que ha generat aquesta ampliació amb l’enderroc de la graderia nord. Sigui com sigui, sabent els números del lloguer, sembla un mal negoci municipal, ja que el seu estat és força precari i que l’Ajuntament, llogater del solar, hauria de fer obres de millora que fan difícil la seva viabilitat econòmica.

De totes maneres, malgrat que el feu unionista sigui ara ple de vehicles de motor, els que encara conserven memòria i enyoren temps pretèrits, en prémer el comandament del vehicle per deixar-ho sobre la gespa de l’antic camp, els semblarà veure encara les aturades d’en Buscató, la feina d’en Pitu Duran, els malabars d’en Pere Vilarrodà o els gols de l’Antonio Cuevas. I de tots aquells recordats jugadors que portaren tan dignament la samarreta blanc-i-blava i que varen fer el camp petit, obligant a construir un estadi nou, per enveja d’aquells que ara es venten, amb molt de mèrit, de jugar la Champions i que llavors aprofitaven les esllavissades de la Unió per fer-ne mofa.

Un aparcament que és un cementiri de records, on encara ressona l’himne del mestre Surrell i on dormen tardes de triomfs, de crits, puros i pipes, en grades de ciment. Com la glòria del club que, paradoxalment, fa anys que està aparcada, per culpa d’un especulador que ens la va robar, a l’espera de temps millors, que segur que arribaran.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ