Donar vida

Qui dona, un cop mort o en vida, algun dels òrgans i teixits, pot arribar a salvar o fer-la millor fins a vuit persones. La donació d’alguns òrgans i/o teixits és un acte altruista, voluntari i generós, alhora que confidencial i solidari. La donació és un acte gratuït, sense ànim de lucre i del qual no es rep cap compensació econòmica, però sí que proporciona la tranquil·litat de saber que una part del propi cos estarà en una persona, a qui li feia falta per viure o per millorar la seva qualitat de vida. Podríem dir que és una manera de seguir vivint, un cop hem deixat d’estar vius. Aquests òrgans seran trasplantats a persones que estan en una llista d’espera.

Per poder aconseguir el trasplantament, cal primer trobar el donant. La persona ha de prendre la decisió de voler donar el cos per al trasplantament i explicar-ho. S’ha de verbalitzar a la família i a les persones més properes, perquè quan arribi el moment del decés, es pugui complir la voluntat del donant. També es pot manifestar plasmant-ho al carnet del donant, marcant-la a la meva salut o deixant-ne constància en el document de voluntats anticipades.

Els òrgans que es poden donar són els ronyons, el fetge, el cor, els pulmons, el pàncrees i l’intestí. Quan el donant és l’ideal es poden fer trasplantaments fins a vuit persones i salvar la vida a la majoria dels receptors. També es poden trasplantar alguns teixits, com són la medul·la òssia, la còrnia, la pell, els ossos, els tendons i músculs, les vàlvules cardíaques i les artèries o venes.

A casa nostra la majoria de trasplantament es fan de donats morts. Però en alguns casos es pot trasplantar un òrgan d’una persona viva (el ronyó), o un que es regenera (fetge), o algun teixit com la medul·la òssia, la sang perifèrica i la de cordó umbilical o la membrana amniòtica. El trasplantament de persones vives, es farà sempre que això no representi un perill per a la vida del donant.

Resumint, ser donant és l’expressió de la solidaritat i no dona lloc a cap contraprestació. Tothom és un donant potencial si no s’ha expressat el desig de no ser-ho. Per documentar-ho n’hi ha prou amb expressar-ho en vida, però es pot tenir el carnet de donant o deixar-ho reflectit en el document de voluntats anticipades. El donant també pot ser una persona viva. La mort d’una persona es garanteix per la mort cerebral documentada per un electroencefalograma. Sempre es prioritza la vida del donant viu, per evitar posar-lo en risc. Potencialment tothom pot donar òrgans i teixits. I no hi ha cap de les grans religions que s’oposi a la donació d’òrgans. Un únic donant pot arribar a salvar vuit vides. El cos del donant mort tampoc queda desfigurat després de la donació. La donació i el trasplantament de l’òrgan es basa en criteris clínics i geogràfics, que prioritza la gravetat i proximitat de la persona receptora. Catalunya és un referent mundial pel que fa al nombre de trasplantaments. I, en darrer lloc, direm que no es pot ser alhora donant d’òrgans i donar el cos a la ciència. S’ha de triar una de les dues opcions. Aquesta donació altruista i generosa, pot arribar a salvar fins a vuit vides, i ho fa quan a nosaltres els òrgans i teixits ja no ens són útils o imprescindibles.  

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ