"Vaig fer teràpia per acceptar-me"

"Em miro dos cops al dia al mirall i, tot i que ja és una cosa que tinc integrada, encara em recordo amb cabells", explica Míriam Céspedes, de Camallera, que fa set anys va començar a patir alopècia. "El fet de ser una dona fa que la gent em miri molt pel carrer; fins i tot em deixen seure al metro perquè ho associen amb una malaltia. No es concep una noia calba". La Míriam pateix una malaltia autoimmune, "es diu alopècia areata, que comença per clapes i s’ha anat estenent. De jove ja havia tingut alguna clapa que s’havia anat repoblant, però fa cosa de vuit anys, arran d’un ensurt fort, em van començar a caure els cabells de manera més exagerada. Després de mesos d’intentar-ho dissimular amb el mateixos cabells i mocadors, vaig prendre una decisió i vaig decidir afaitar-me els pocs cabells que em quedava. En aquell moment, vaig agafar una excedència a la feina per pair-ho i col·locar-ho tot a lloc, perquè no em veia amb cor d’anar a treballar a l’escola afaitada", recorda la Míriam, que és mestra a l’escola l’Esculapi de l’Escala.

"Em miro dos cops al dia al mirall i, tot i que ja és una cosa que tinc integrada, encara em recordo amb cabells"

Al cap de sis mesos, a través de les xarxes socials, va començar a conèixer casos de noies que amagaven la seva alopècia i també associacions com "Pelo", a Barcelona. "Vaig decidir treure’m el mocador i donar-hi visibilitat per responsabilitat i per ajudar noies que estan com jo. He decidit no amagar-ho més. Tothom ha de veure que això passa. Els meus alumnes ara són molt conscients que les noies poden ser calbes i que no passa res, i que no és una malaltia. Seria més fàcil per a tothom si estigués visibilitzat. El primer dia que em vaig mostrar tal com sóc, vaig anar al supermercat i recordo que em vaig sentir nerviosa però alliberada".

"He decidit no amagar-ho més. Tothom ha de veure que això passa. Els meus alumnes ara són molt conscients que les noies poden ser calbes i que no passa res, i que no és una malaltia"

La pressió estètica és tan gran "que la majoria de gent que conec que ha passat pel mateix, ha acabat anant al psicòleg. Hi ha gent que ha acabat amb depressions. Jo he hagut de fer molta teràpia i molt de creixement personal per donar visibilitat a això, i això ho ha de pagar la teva butxaca. Quan vaig anar al metge, em va derivar al dermatòleg. I el dermatòleg, el primer que em va dir va ser que ens haurien de derivar al psicòleg. Però clar, és molt més car, però és clarament un tema de salut mental". Hi ha molta pressió amb els cabells; als anuncis, totes les dones mostren grans cabelleres i els cabells t’identifiquen molt. Diu la Míriam, que utilitzava gorres que comprava a botigues d’oncologia. "Ara ho porto bé, m’he acceptat, és molt còmode i fàcil, m’hi he acostumat".

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ