Morir-se sol esperant un «com estàs?»

Es deien Juana i Antonio, mare i fill, ella tenia anys 96 anys i ell 65, i vivien en una casa de la urbanització de Santa Margarida a Roses. Van morir i, pel que sembla, ningú els va trobar a faltar. O a ningú li va importar. Fa pocs dies, un intent de robatori a la casa va provocar que la Policia Local de Roses entrés en un domicili on feia anys que no hi anava ningú. Allà van trobar els cossos de la Juana i l’Antonio. Morts, segurament des de feina més de cinc o sis anys. Què va passar? Serà complicat de saber amb seguretat. Però hi ha una certesa clara: la Juana i l’Antonio van morir sols. Una història que pot semblar de pel·lícula, però que no ho és tant o cada cop ho serà menys, si admetem que un dels principals mals dels moments presents és l’anomenada «solitud no volguda». Cada vegada més gent, sobretot persones grans, estan soles. I no perquè ho hagin escollit.

Sovint, la pandèmia s’ha fet servir «d’excusa» per justificar aquest augment de la soledat. Que si els confinaments van trencar les relacions socials, que si l’ús abusiu de les pantalles... Però, siguem sincers, de l’esclat de la pandèmia ja n’ha fet quatre anys i la nostra tendència, com a societat, a tenir cada cop menys empatia amb la gent no s’acaba. Tots tenim problemes, els mirem de solucionar (o simplement apartar) i intentem anar endavant. Pensar si algú es queda enrere ja ens costa més. Els problemes dels altres, són dels altres... I, en una vida on hi ha poc temps per parar-se a pensar i, sovint, la interacció social es circumscriu a un comentari a Instagram, no hi ha marge per preguntar «Com estàs?».

El temps va passant, penses que ja faràs la pregunta un altre dia. I, de cop, ja no hi ha manera de fer mai més ni aquella, ni cap altra pregunta. La gent del voltant s’ha tornat anònima. Fins i tot, ni el moment de la seva mort, algú s’ha preguntat com estaven.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ