L'art de Sílvia Just i Ariadna Sidrach fusiona amistat i complicitat, en una exposició a Figueres

Sílvia Just (Sabadell, 1971) i Ariadna Sidrach (Lladó, 1965) es van conèixer fa un parell d’anys i «una energia» les va connectar de tal manera que han acabat compartint amistat i ara una exposició a La Cate, a Figueres. L’han batejada amb el títol Agosarades, perquè és així talment com se senten en aquesta aventura en la qual, a més, han creat dues obres juntes -Just ha fet els fons i Sidrach els traços- peces que presideixen la sala i que fusionen aquest sentiment.

Per a Sílvia Just, Agosarades és el seu bateig de foc. «Si algú m’hagués dit fa sis mesos que exposaria, no m’ho hauria cregut», admet. La pintura va arribar en un moment delicat de la seva vida i ha tingut en ella un poder balsàmic, quasi terapèutic. «Necessitava parar el meu cervell hiperactiu», confessa. Tot i que el seu pare pintava, també el seu fill i, fins i tot, la seva germana, ella mai no havia fet el pas. Fins fa ben poc, quan es va apuntar a les classes de la pintora Paloma Vidal, a La Clerch. «Ella ha estat qui ha fet que jo pinti el que pinto, m’ha deixat treure i m’ha donat ales per fer el que m’agrada. Ara, encara em pregunto com he pogut estar tota la vida sense pintar».

Sílvia Just partia de zero, però amb la idea clara que volia treballar la tècnica de l’aquarel·la perquè «necessitava resultats ràpids». A La Cate exhibeix «Subtilesa», una sèrie de flors «no perfectes, en les quals deixo que la gota del pigment corri per on vulgui de la tela». Les peces, les darreres que ha creat directament sense dibuix previ, són de gran format, amb molt de color, apropant-se a l’abstracció.

En el cas d’Ariadna Sidrach, aquesta no és la primera exposició que fa. Havia mostrat la seva obra en un parell d’ocasions a la ciutat francesa de Limoges, on «són molt més receptius a donar oportunitats a artistes aficionats» que no a l’Empordà o Figueres, on exposa ara per primer cop. Filla del pintor Moisès Sidrach, la seva formació artística és autodidacta, ja que el mestratge i l’influx el tenia a casa. A més, diu, no li interessaven les tècniques. Malgrat considerar-se «una aficionada», ha pintat sempre, tot i que durant molt temps «he volgut sentir-me al marge del món artístic». Amb els anys, ha relaxat aquesta prevenció i ha decidit mostrar el seu món, mantenint la voluntat de no fer-se professional, ja que ella és historiadora i treballa en el camp de l’ensenyament. «Viure del món artístic és molt dur, no és fàcil i, des de l’exterior, ets més lliure, no fas el que s’espera de tu, sinó el que realment vols». A ella, l’art li permet treure enfora lectures que l’han atret i agradat i plasmar què pensa en una tela o paper: «Com i quan no ho sé, però tinc clar que hi ha una voluntat estètica més que plasmar mons interiors, que no és el meu cas».

Quelcom que comparteix amb Sílvia Just, a banda de l’amistat, és el seu caràcter resolutiu, també en la manera d’afrontar el moment creatiu: «Soc de pintura ràpida, en mitja hora faig una peça, no necessito més temps. No parteixo de res preestablert, tinc un color, una textura, una línia i això em porta». A Figueres presenta la sèrie «Incrustacions», nascuda recentment i fruit de l’evocació d’uns frescos de Pompeia, dels seus colors, línies i, sobretot, «els fons i què t’insinuen». També l’atrauen les pintures prehistòriques, que «amb una simple línia expressen mil històries i, qui les mira, imagina tot el que ha pogut fer aquella persona amb un simple traç». De fet, afirma rotunda, és la línia la que la connecta amb l’obra del seu pare, «un figuratiu molt expressionista». Ella, però, s’endinsa «en un joc d’incrustacions que em lliguem més a un món d’avantguarda».

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ