"La vida íntima de Xavier Cugat és desconeguda perquè no en tenia"

Jordi Puntí (Manlleu, 1967) és l’escriptor que obre la 14a edició del cicle Punt de Lectura d’Agullana, aquest divendres a les 19.30 hores als jardins de la Societat. Ho fa amb la seva segona novel·la, Confeti, guardonada amb el premi Sant Jordi 2023 i que el proper mes de gener apareixerà traduïda al castellà. Jordi Puntí ha dedicat quasi una dècada a aquest llibre, una història que, construïda com una ficció, apropa al lector a la vida de Xavier Cugat a través del seguiment que li fa el narrador, un periodista musical que el recorda i que desgrana la construcció que va dur a terme del personatge en el que, finalment, es va transformar. Com a curiositat, bona part del tram final de Confeti es va escriure a la casa que l'escriptor té a Saus.

Confeti no és una biografia de Xavier Cugat, però conté molta veritat sobre ell. 

Primer volia escriure una novel·la basada en la seva vida i, per tant, seguir el fil del que havia passat de debò. Però quan vaig anar amb la beca de la biblioteca de Nova York allà, vaig adonar-me que moltes coses que ell explicava a les seves memòries i entrevistes no eren veritat, que eren invencions seves o que agafava un fet i el feia més gros. Vaig entendre que la novel·la que jo volia fer ja l’havia fet ell, que jo havia d’explicar la seva vida i a l’hora aquest joc o necessitat de reinventar-se per fer més fabulosa una biografia o autobiografia, fins i tot. Vaig decidir que ho explicaria un periodista d’espectacles, que estava molt a prop d’ell i, per tant, ens permetria saber coses que van passar de debò i, a l’hora, a través del que en diu la Galeria dels Records Inventats, anar destriant tot allò que havia inventat.

Què o qui li desperta l’interès per Xavier Cugat? 

M’atrau per diverses raons. Una, que sempre m’ha atret la figura del català que se’n va a fora. D’alguna manera, són catalans a l’exili, adoptats, però no és polític, sinó purament de marxar i a vegades tornar o no. Els camioners de Maletes perdudes (la seva primera novel·la publicada el 2010) ja feien això. Aquest era el punt de partida: la imatge de Cugat a Nova York on jo havia passat temporades. Pensava que m’agradaria escriure una novel·la que passés allà, que agafés els personatges i em permetés fer-los voltar pels carrers que coneixia. Però tot va anar creixent molt.

El llibre apropa facetes insòlites com el vessant de músic clàssic.

A Nova York vaig anar descobrint aquesta part del músic que realment transforma la música popular americana a través dels ritmes llatins i, sobretot, cubans. Aquí coneixem el Cugat de quan va tornar, aquell senyor més aviat decrèpit, amb perruca i els chihuahues, vivint al Ritz sempre acompanyat de noies joves. Aquella figura, que realment havia passat tota una vida als Estats Units triomfant i essent una icona popular molt reconeguda, aquí gairebé no la coneixíem, i això era molt més atractiu que no pas explicar la part final.  

Molts no recordàvem o sabíem ni que havia actuat a l’Empordà als anys 20 com a violinista clàssic. 

Els seus pares havien tornat de Nova York i el pare li va muntar una gira per Palamós, Figueres, Roses, la Bisbal... i, fins i tot, a Barcelona. En venir de Nova York l’anunciaven com el gran músic, el nen prodigi. 

A Confeti analitza força la construcció que fa Cugat d’un personatge. Això em recorda a Dalí.

És el mateix estil. Es coneixien. A Nova York, Cugat va inaugurar una exposició i Dalí va fer-li la presentació. Crec que Cugat era més amic de Dalí que Dalí de Cugat, ho necessitava més Cugat i en parlava molt. És aquesta actitud molt empordanesa de crear-se el personatge i fer-lo créixer, més en una societat com l’americana que és tan procliu a buscar ídols i encimbellar figures de l’espectacle o del que sigui.

Què buscava Xavier Cugat fent això? Al periodista, que fa de narrador, li sembla que persegueix la felicitat.

Sí que la va trobar la felicitat, crec, perquè per a ell era treballar i estar envoltat de gent i tenir públic. En realitat no va parar en tota la vida de fer concerts constantment. Jo, que l’he resseguit molt a prop a través de revistes i diaris, des del 1933, que comença a l’hotel Waldorf-Astoria fins als anys 60, són trenta anys de gravar discs, anar a la ràdio, sortir a la televisió, fer gires internacionals per la Xina, Filipines, als Estats Units. Hi ha un moment que crea una orquestra Xavier Cugat, però ell no hi és. També ho feien els altres. Tenien dues o tres orquestres i anaven voltant per les capitals d’estats on ells no volien anar. Per aquesta activitat, les dones li duraven el que li duraven. Havien de ser cantants perquè poguessin estar amb ell i, després, quan tenien alguna necessitat de vida familiar o quotidiana, ell no era capaç de donar-ho i se separaven i es divorciaven. Tota la vida va fer això. Però quan torna a Barcelona ja és gran i el personatge ha quedat tan fixat i això ja és secundari, només és exhibició pública. La vida íntima pràcticament és desconeguda perquè no n’hi ha. Jo l’he acabat trobant a través de les entrevistes sobretot amb Abbe Lane i amb la Charo Baeza, però molt poc perquè no en té. Aquesta part íntima pot ser el flirteig, affaires amb noies jovenetes. Era una mena d’exercici necessari per continuar essent el que era.

També parla del pes que va tenir la família en els seus inicis. 

Sí, fins que els pares tornen a la Bisbal, tot i que després, amb la guerra, ell i els germans els tornen a Cuba on moriran. De fet, fins que no entén que ja no serà un violinista clàssic, els seus pares i els germans li donen molt suport i l’ajuden econòmicament. I el gran, més tard, el convida a Los Àngeles, viu amb ell i allà comença a fer més la carrera per la banda de la música popular. Un amic psicoanalista em diu que aquesta necessitat d’exposar-se i tenir una imatge pública té a veure amb el fracàs com a violinista clàssic. Els pares li ho donen tot. A l’Havana no el fan anar ni a col·legi perquè estudiï violí i prou, la resta ja li ensenyen ells. Tenia sis anys.

"Un amic psicoanalista em diu que aquesta necessitat d’exposar-se i tenir una imatge pública té a veure amb el fracàs com a violinista clàssic"

Jordi Puntí

— Escriptor

Nova York té un pes important a la novel·la, però quan hi arriben, per primer cop, els decep molt.

Intento reflectir la idea de l’emigrant que arriba ple d’esperança i il·lusions i com la realitat, molt sovint, te les desmunta. Te les has de guanyar des de zero, no et venen donades perquè arribis a un lloc. Iaquells anys, que era un formiguer de gent. Iells encara eren privilegiats perquè es van estalviar alguns controls. Tenien diners, venien de Cuba i eren blancs. Del que m’he adonat després és que tenen una cosa a favor: que els emigrants, quan marxen i són músics, s’emporten la música. I aquí, en Cugat, quan li van bé les coses és quan recupera l’essència musical de Cuba i la incorpora al swing, la música que està triomfant en aquells moments amb Benny Goodman i Glenn Miller. I aquest canvi li dóna consistència com a músic.

Tot i que ell obre camí als músics cubans, no el prenen com a referent.

Això m'ho va dir el saxofonista Paquito Rivera, en una festa a Nova York, on me'l vaig trobant. Li van explicar que jo estava escrivint una novel·la sobre Cugat i ell va dir una frase que el definí: "Ah, Cugat, demasiado azúcar". Realment, el què aportava i va donar era un tipus d'exotisme dels ritmes cubans sense l'africanisme, aquells ritmes africans més purs, però per als americans rics, que anaven al Waldorf a sopar i ballar, allò era una novetat absoluta, sentien allò i es transportaven. Hi ha, doncs, aquest punt d'innovació. Però, cal dir que totes les seves orquestres, com les dels altres, no tenien cap músic negre, no els hi deixaven tenir.

Qui explica la història és un narrador que forma part de l'acció, aquest periodista musical que fa una mirada enrere des de la vellesa. Aquest periodista, però, quina intenció té: desmuntar la llegenda de Cugat o, fins i tot, suplantar-lo?

Són les dues coses a l'hora, per això és una novel·la. Jo, a mi, em diverteix. La vida d'en Cugat m'interessa i, a mesura que vaig anar llegint sobre ell i aprenent coses, em va interessar més, però el que jo volia explicar era la vida d'aquest periodista i com, inevitablement, el fet que s'emmiralli en Cugat i que el vulgui suplantar en un moment donat, el dugui a caure en el perill de convertir-se en la persona estudiada. Això, a mi, també em passava. Tens una beca, tens un any i et poses a treballar sobre Cugat i hi ha un moment que has de vigilar perquè si no t'empeltes massa de tot allò. I, el meu narrador va en aquesta línia i ho porta més cap al final. I és ell, també, un exemple del que intenta explicar aquesta teoria, que jo també comparteixo, que el quaranta per cent de les nostres vides és una ficció. Tot això que vivim, hi ha una part que no ens adonem i forma part de la invenció i imaginació. I en el nostre dia a dia ho fem servir molt més del que ens pensem, però ho tenim tan incorporat que ens sembla natural.

El narrador té tan proper a Cugat que vol arribar al tombant del segle amb ell.

Hi ha un moment que dubta tornant d'un espectacle que això de suplantar-lo no sap si és una venjança perquè l'ha tingut tota la vida com segrestat o és un homenatge. Jo crec que són les dues coses a l'hora: l'homenatge d'acabar la vida d'algú que volia arribar als cent anys, però no ho va aconseguir, però també el punt de venjança d'ell sí haver-ho aconseguit, de sobreviure'l i acabar la feina que l'altre no ha pogut fer. En el fons no deixa de ser un exercici de ficció que tots fem quan se'ns moren les persones estimades: les continuem portant a dins, les recordem i d'alguna manera continuen vives gràcies a nosaltres. No deixa de ser aquest tant per cent de ficció que porten a dins.

Deu anys ha requerit el procés de creació d'aquest llibre. Un període molt llarg formant part de la seva vida. Quin regust queda quan tot això s'acaba?

He passat per totes les fases: la d'admiració, la de rebuig, entusiasme, de pena per ell, una mica de riure-me'n. Tot això ho té el meu narrador perquè a vegades l'admira, a vegades és un simple informador, altres s'enriu i se'n burla, o és irònic amb això de la perruca o dels chihuahues. Ara, finalment, és la sensació d'haver tancat una carpeta tot i que continuo parlant-ne. Cert que han estat deu anys, però ha anat així, no és buscat. He escrit aquesta novel·la entre els 43 i els 53 anys, temps durant el qual se m'han mort els pares, hi hagut una pandèmia, he tingut un accident, ... tots aquests processos t'obliguen a parar i tornar a engegar pot costar molt tornar-li a trobar el fil. Jo espero que el proper llibre o propera novel·la que faci no sigui així, la veritat, perquè, també, és molt cansat.

Confeti

Autor: Jordi Puntí

Editorial: Proa

Pàgines: 400

Preu: 21,90 euros