"Aquest llibre ha estat una marató llarga i dura, però hem arribat al final"

Esportistes invencibles amaga moltes hores de dedicació del periodista esportiu Ivan Garcia (L'Escala, 1994): cercant els testimonis de persones que han trobat en l'esport una sortida a una malaltia o discapacitat física, documentant-se i parlant amb especialistes, associacions, hospitals i fundacions. El llibre, que ha rebut el suport d’institucions diverses i de l’hospital Sant Joan de Déu i inclou un pròleg de Xavier Valls, ha suposat un abans i un després per a ell i ja avança que hi haurà una segona part. Aquest primer, però, el presenta aquest dimecres a les set de la tarda al CER de l'Escala, acompanyat del també periodista Joan Maria Pou. Dissabte 22 de juny ho farà a la sala d'exposicions de Torroella de Fluvià, a les vuit del vespre.

Tot va començar amb la Glòria.

Sí, la Cursa de la Dona de l’Escala es dedica a una malaltia o discapacitat, cada any diferent. A Ràdio l’Escala i Canal10 Empordà ens ofereixen una persona esportista que pateix aquella malaltia o discapacitat. El 2023 va venir a plató la Glòria i em va impactar molt la seva història. Ella té esclerosis múltiple i va estar jugant sempre a bàsquet fins que va arribar un moment que va quedar coixa i no va poder seguir, en contra de la seva voluntat. Vaig fer l’entrevista per la notícia, però, amb tres minuts era impossible que pogués explicar aquesta gran història. A casa vaig pensar en altres entrevistes humanes que havia fet, persones que tenien alguna malaltia o discapacitat i que fossin esportistes, i vaig fer-me una llista.

Esportistes invencibles no és un llibre esportiu.

Aquest llibre parla de la vida, de la superació, de projectes que s’han iniciat.

Què hi trobarà el lector?

Dotze relats i més de trenta entrevistes, casos reals amb noms i cognoms, persones que viuen a Girona i Barcelona, anònimes, de quilòmetre zero, del territori. Jo no volia explicar casos de gent coneguda. Però què va passar? A la primera entrevista anava a l’expectativa, necessitava la seva sinceritat perquè el llibre agafés força. I va ser brutal, la gent, que potser no em coneixia, es va començar a despullar i això em va passar amb totes les entrevistes.

Potser esperaven algú que les escoltés.

Sempre he utilitzat una gravadora per poder escoltar i mirar la persona, perquè aquesta es mereix tota la meva atenció. Quan transcrivia les entrevistes, però, sovint havia de parar i respirar perquè certs moments eren colpidors. Alhora, és una satisfacció perquè em sento molt afortunat de poder explicar les històries d’aquesta gent que esperava un altaveu. I els periodistes hem d’escoltar a la gent i les seves històries, no només explicar resultats i classificacions. A més, em sentia en deute. Aquestes persones estan fartes de sortir als diaris i que els hi dediquin deu línies i que quatre sigui al mèrit esportiu i sis, la descripció de la malaltia. Per sort, això està canviant.

Totes les persones entrevistades han viscut situacions personals complexes de salut.

És veritat. Una d’elles ha nascut a la presó, tenia una família totalment desestructurada i es va voler suïcidar al metro de Barcelona; una altra, porta cinquanta operacions; una altra anava a la feina en bicicleta i la van atropellar o una persona, als set anys, es va quedar cega. És molt important la diferència entre una malaltia congènita, que neixes amb ella, de l’adquirida, que t’arriba en un moment determinat. La malaltia mata, la discapacitat no, però et dificulta la vida.

També pot comportar marginació i aïllament.

Exacte. Quan et trenques un genoll t’aïlles socialment tres mesos per curar-te, però aquesta gent ho fa tota la vida. Qui està amputat, el primer dia té cinquanta amics i al cap de quinze n’hi queden tres. L’esport, també els equips adaptats, els hi ha donat una sortida social molt important. Abans s’amagaven a casa, no ho explicaven, i ara, fa un temps, que surten i fan esport. Alguns ja en feien habitualment, però arran de la malaltia potser han hagut de canviar d’esport. A l’institut Guttmann, que fa molt bona feina, informen els pacients dels esports que tenen a l’abast i els diuen si els volen provar. I potser aquell que jugava a futbol ara fa bàsquet en cadira de rodes.

Associacions i hospitals copsen els beneficis de l’esport.

No només per salut mental sinó per salut física perquè si et quedes a casa i no et mous et deteriores, si no fas exercici la discapacitat et posarà moltes dificultats en el dia a dia. Quan parlem de discapacitats, però que ho fem de persones que en tenen moltes, de capacitats. Ens fixem que aquella persona no pot caminar, però potser és més intel·ligent que tu i es pot treure una carrera que tu no has fet. No és una persona que ha d’estar apartada ni esportivament, ni laboralment ni professionalment.

"Ha estat una experiència molt colpidora i enriquidora, però també necessària. Perquè parlar del suïcidi no mata, ignorar-lo sí"

Ivan Garcia Pagès

— Periodista esportiu

El títol que ha escollit és quasi un homenatge.

Sí, són uns campions, però també s’ha de pensar en les persones que no ho gestionen bé. Els casos del llibre són gent que ha tingut la força de denunciar públicament o donar visibilitat al seu cas, malaltia/discapacitat, però també hi ha la gent que no ho vol fer públic i ho està patint, que no ho explica, que no surt de casa, que pateix depressió.

El llibre infon esperança.

S’han de llançar missatges positius perquè, quan mirem notícies, sempre són molt dolentes, i aquest punt d’esperança, esperit de superació i punt invencible d’aquesta gent necessitava un altaveu i he estat jo. Cert que els mitjans de comunicació han fet un canvi i ara es preocupen més. Surt més en premsa la soledat no desitjada. També, recentment, s’ha canviat un terme a la Constitució espanyola: de disminuït a persona amb discapacitat. Una demanda històrica i canvi que han aplaudit les diverses associacions.

Pateixen més greuges?

Si un esportista normatiu, sense discapacitat, aconsegueix una medalla d’or en uns Jocs Olímpics, guanya, crec, noranta mil euros. En canvi, en uns Paralímpics, en una mateixa posició, guanya un 30% d’aquesta xifra. L’esforç hi és igual i potser aquella persona amb discapacitat ha lluitat més per arribar-hi. Com tothom, aquestes persones busca un projecte de vida: treballar, fer esport, tenir una vida social. Però la realitat és que els costa molt trobar feina. Segons les dades, una de cada cinc persones en edat de treballar té feina i quan en tenen cobren menys que la societat normativa. Els costa independitzar-se perquè no tenen recursos econòmics. Tampoc els estudis estan adaptats. L’ESO l’acaben 4.500 persones, a Batxillerat només n’accedeixen 47, a Formació Professional 224 i a Universitat, 4. Aquí es perd molta gent.

Què n’ha extret d'aquesta experiència?

Ha estat molt colpidora i enriquidora, però també necessària. Perquè parlar del suïcidi no mata, ignorar-lo sí. Al llibre en parlem i també surt violència de gènere, obesitat, drogues, càncer. Ha estat una marató molt llarga, però hem pogut arribar al final tot i les dificultats, de la duresa de les entrevistes. S’ha de parlar d’aquestes coses perquè donen un missatge de superació a la societat. I és això el que podem fer els periodistes: explicar les històries de la gent sense entrar en el morbo. No puc oblidar com se’m va trencar el cor quan un pare em va dir: «Què faré amb el meu fill quan jo no hi sigui?». Moltes persones, potser, es poden sentir identificades amb el llibre i aquest els pot ajudar. Fins que no coneixes aquestes persones, no les escoltes, no et preocupes. Ara ja són gent que forma part de la meva vida i d’aquest petit gran projecte perquè són petites grans històries.

Una reflexió final.

Si un discapacitat no et demana ajuda, no l’ajudis, perquè si ho fas encara el fas més discapacitat.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ