Els artistes Narcís Costa i Emma Alcalá alimenten nous renaixements en una exposició a Roses

Quan la fotògrafa i artista multidisciplinària Emma Alcalá (Córdoba, 1983) exposava Cicatrices del Alma el novembre del 2022 a Ca l’Anita de Roses, l’escultor rosinc Narcís Costa (Girona, 1949) se li va atansar. Volia saber més d’aquella obra que s’endinsava amb molt respecte en les ferides profundes patides per quinze dones maltractades. A aquell gest li seguirien molts més fins a desembocar en un diàleg còmplice i estret entre dos artistes de disciplines i generacions diferents, però de sensibilitat propera, ara materialitzat en l’exposició Rere la desferra hi ha, un títol obert que convida a ser completat per la mirada de l’espectador. La mostra, que reflexiona sobre la memòria dels objectes i la creació de nova vida per part dels artistes, s’inaugura aquest divendres a les set de la tarda i es pot visitar fins al 2 de juny.

Els temps que vivim estan marcats per un consumisme ferotge que genera molts objectes desterrats, oblidats, rebutjats. Alguns d’aquests, però, Narcís Costa ha recuperat, fins i tot els ha extret dels contenidors, i «a partir d’aquí he creat una forma nova que no té res a veure amb la seva vida anterior». Són divuit escultures que prenen una segona vida, una nova identitat. Al text del catàleg que acompanya l’exposició, l’historiador de l’art Toni Martínez presenta Narcís Costa com «una figura lúcida de l’art fet a l’Empordà» i en destaca «el seu treball respectuós i disciplinat amb la matèria, especialment la fusta». La contemplació d’aquesta obra, doncs, va ser el punt de partida per a Emma Alcalá. Si inicialment es tractava «de mostrar què veia jo en aquelles obres», aviat va deixar enrere la idea, perquè «jo no estic acostumada a treballar amb coses que no estan vives, jo treballo amb persones, amb emocions». Per aquesta raó, explica Emma Alcalá, «la meva visió era que aquells objectes de fusta eren vius i tenien una altra forma, una altra vida, una altra identitat». Ella hi copsava en aquest renaixement la memòria de l’objecte que «és molt profunda en haver viscut altres vides i malgrat que la memòria només existeixi en vestigis i no li pertanyi o l’adquireixi d’altres objectes o persones». Emma Alcalá també parla del record «que pot arribar a fregar la nostàlgia».

Ni Narcís Costa ni Emma Alcalá estan massa avesats a treballar amb altres artistes. Alcalá ni tan sols havia exposat amb algú altre abans: «Jo tinc els meus ritmes i necessito la meva identitat dins l’obra». La fotògrafa agraeix profundament «la generositat» de l’escultor rosinc amb qui s’ha sentit molt còmode en aquest diàleg enriquidor per a les dues parts.

Emma Alcalá ha fet ús de diverses tècniques per crear les seves peces. Tot ho ha fet a casa, «hi ha la meva mà en cada detall», revela, aplicant la cianotípia, una tècnica artesana d’impressió, «per crear la petjada d’un detall de cada escultura» en el paper que després treballarà. Aquesta imatge, comenta, «és a vegades més forta, més intensa o més interferida segons la memòria de cada objecte». Emma Alcalá hi sobreposa una fotografia que també «ha interferit tant com he pogut, perquè la memòria de l’objecte no és humana». La fragmentació de la imatge que aplica li atorga un alè «més surrealista i distorsionat». Fent-ho així, explica Alcalá, «també li dono temps». L’artista ha fet ús de pa d’or i de fil vermell, tant físic com pintat, simbolitzant el fil de la vida. Alcalá no ha volgut titular cap de les imatges «per no sentenciar-les» i ha optat per incloure un fragment de text poètic a la cartel·la: «Cada persona ho entendrà diferent perquè per a mi la memòria no té una interpretació única». Emma Alcalá viu des de fa uns anys a Roses, a l’Empordà, «terra que estimo profundament». Recentment, el Museu de l’Empordà ha adquirit una obra seva, Identitat.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ