Jacques Léonard torna a França

Jacques Léonard va néixer a París l’any 1909 i va morir a l’Escala el 1994, després d’una vida molt intensa durant la qual va treballar de fotògraf, escultor, restaurador de mobles, ajudant de direcció i muntador de pel·lícules, criador de cavalls, representant d’un ventríloc... i que el va portar a conèixer nombrosos països -Austràlia, Anglaterra, Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal,...-. Però va excel·lir sobretot com a fotògraf, i de manera especialment significativa per la seva obra sobre la comunitat gitana de la Barcelona de mitjans del segle XX, que coneixia des de dins pel seu matrimoni amb una de les seves integrants, Rosario Amaya. Els dos fills que van tenir, Santi i Àlex Léonard Amaya, treballen des de fa anys, amb el suport de la Fundació Photographic Social Vision, amb seu a Barcelona, en la catalogació, preservació i difusió del llegat del seu pare, que està dipositat, en forma d’uns vint mil negatius fotogràfics, a l’Arxiu Municipal de l’Escala.

Aquesta feina de reivindicació de l’obra de Jacques Léonard viu aquests dies un nou episodi amb la primera gran exposició que se li dedica a França: el museu Réattu d’Arles acull fins a l’1 d’octubre la mostra Jacques Léonard. L’esperit nòmada, formada per unes 160 imatges de diferents projectes del fotògraf francès, i que ha arribat a la ciutat francesa coincidint amb la 54a edició de Les Rencontres de la Photographie d’Arles, un dels festivals de fotografia més prestigiosos del món. «L’exposició la visiten una mitjana de 1.200 persones diàries», comentava fa pocs dies amb orgull Santi Léonard, que no descarta que es pugui prorrogar algunes setmanes.

Arles ja havia estat, de fet, l’escenari d’una altra exposició de Léonard, l’any 2020, però de dimensions més reduïdes i centrada en la seva obra sobre els gitanos: «En la recerca que estàvem fent sobre Léonard, vam arribar a França i vam entrar en contacte amb la galeria d’Anne Clergue, la filla de Lucien Clergue, un prestigiós fotògraf francès que va impulsar tant l’entrada de la fotografia als museus com a expressió artística com els Rencontres d’Arles», explica Maria Planas, la responsable a la Fundació Photographic Social Vision de la recerca sobre Jacques Léonard, i comissària de l’exposició del museu Réattu. «Aquella mostra del 2020, Alegria, va anar molt bé, va donar a conèixer l’obra de Léonard a col·leccionistes europeus, i ens va servir per entrar en contacte amb el museu que ara li dedica aquesta exposició», afegeix la historiadora, que també dirigeix la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs de Palafrugell.

Des de llavors s’ha estat treballant en aquesta mostra que porta per títol «esperit nòmada» perquè «Léonard ho era, tant vitalment com per la seva trajectòria professional». Tot i que va néixer a París, el seu pare, Julien, tenia una gran finca a Pau, on es dedicava a la cria de cavalls. I la seva mare, Emilienne, tenia una casa d’alta costura amb dues sucursals, a París i Pau. El petit Jacques ja ajudava de nen amb els cavalls. I un cop va acabar el batxillerat, amb 17 anys, el seu pare el va enviar a Txecoslovàquia a muntar una fàbrica de gelats. Acabada la feina (en la qual va perdre dos dits, segons assegura el seu fill Santi), va tornar a França i es va traslladar a París, on va entrar en el món del cinema. Amb el temps, arribaria a ser cap de muntatge i ajudant de direcció, i participaria en una quarantena de pel·lícules.

A finals de la dècada de 1930 es va casar amb la filla d’un director de cinema d’origen suís i el 1939 el van enviar a Espanya a buscar exteriors i dades per a una pel·lícula sobre Colom. Mentre era aquí, esclata la Segona Guerra Mundial, i encara que hauria volgut tornar a França, rep una oferta de Manuel Augusto García-Viñolas -cap del Departamento Nacional de Cinematografía i un dels impulsors del NO-DO- per treballar en la recuperació del cinema espanyol després de la Guerra civil. L’accepta i s’instal·la a Madrid, on participa a la tertúlia del restaurant Lhardy, sovintejada per artistes, toreros,...

Després de treballar en un parell de pel·lícules a Portugal, la separació de la seva primera dona el porta a Barcelona, on fa diverses feines -a la companyia de teatre Los Vieneses, en un taller de restauració de mobles...- fins que coincideix amb el ventríloc francès Robert Lamouret, que li demana que li faci de mànager en una gira per tot el món. I efectivament, viatja amb ell durant un parell d’anys fins que decideix, el 1951, tornar a Barcelona.

El retorn a la capital catalana canviarà radicalment la vida de Jacques Léonard: d’entrada, decideix abandonar el cinema i dedicar-se a la fotografia. En els anys posteriors farà molta fotografia publicitària i industrial i també treballarà com a fotògraf free-lance per a diverses publicacions: La Vanguardia, La Revista, La Gaceta Ilustrada,... I el més important, coneix Rosario Amaya (1923-1989), una persona que a més convertir-se en la seva dona i en la mare dels seus fills, li permet conviure amb els gitanos de Barcelona, que el tractaven com un més.

Tot aquest periple vital i professional està documentat en l’obra fotogràfica de Jacques Léonard i en el resum que se’n fa a l’exposició a Arles, on es mostren imatges de la comunitat gitana de Barcelona, però també d’altres projectes: joves que fugien del nazisme i creuaven Espanya per arribar a Màlaga i embarcar-s’hi cap a l’Àfrica (Évadés, 1943), els soldats de la División Azul en el seu retorn a bord del vaixell Semiramis a Barcelona (División Azul, 1954), els seus viatges amb el ventríloc Lamouret i la seva dona per Austràlia, Grècia, Itàlia i Anglaterra, i també imatges que documenten la vida a Barcelona i en altres localitats catalanes entre els anys cinquanta i seixanta: carrers, mercats, festes, parcs d’atraccions, activitats esportives, nens al carrer...

A l’hora de parlar d’aquesta obra tan diversa, Maria Planas remarca que Léonard «era una persona discreta i que es feia amb tothom, en qualsevol ambient, dels gitanos en les seves barraques als cercles intel·lectuals i artístics». La comissària de la mostra afegeix en aquest sentit que «el que més valoro d’ell és que es tracta d’un fotògraf inclassificable, amb esperit nòmada, desarrelat, que va saber implicar-se molt en la seva feina. Les seves fotografies no són les d’un voyeur, sinó les d’algú implicat en allò que està veient, i d’aquesta manera tenim el privilegi de veure allò que més li interessava, i de fer-ho a través de la seva mirada».

Santi Léonard també remarca la gran diversitat del llegat fotogràfic del seu pare: «Hi ha moltes coses per descobrir-hi, encara hi estem treballant, però hi ha tantes imatges que moltes encara no s’han vist mai». I assegura que un cop es jubili «em dedicaré de ple a continuar investigant l’obra del meu pare». Santi Léonard continua vivint a l’Escala; ell va ser, de fet, el responsable que el seu pare s’hi traslladés els seus últims anys de la seva vida: «Vaig venir a l’Escala a jugar a futbol fa molt temps, hi vaig trobar feina i m’hi vaig quedar. El meu pare al principi em venia a veure jugar, i feia fotografies dels partits, però més tard, quan ja era gran i tenia problemes de salut, vam decidir que vingués a viure aquí». I ara aquesta localitat conserva el llegat d’aquest fotògraf d’esperit nòmada, l’obra del qual continua viatjant perquè hi ha projectes per fer-ne noves exposicions que encara no es poden revelar.