Estanys d’Empordà ambiciona recuperar 450 hectàrees humides

El relat històric de la configuració paisatgística de l’Empordà ens dibuixa un territori que, al llarg del temps, ha comptat amb nombrosos estanys, basses i llacunes que, d’una manera o altra, han estat utilitzades o malmeses pels seus habitants. En ple segle XXI, amb els efectes de la crisi climàtica al damunt i amb una voluntat clara de recuperar una part d’aquestes zones lacustres perdudes o de gestionar algunes de les que queden, ha nascut el projecte Estanys d’Empordà, impulsat des de la Fundació Alive.

El projecte té com a caps visibles Bernat Garrigós i Jordi Sargatal, reconeguts naturalistes que coneixen bé el territori i «la necessitat de treballar a fons» per a aturar la degradació d’espais vitals per a la conservació de la biodiversitat empordanesa. Bernat Garrigós, president de la Fundació Alive, argumenta que «el nostre Empordà es trobava cobert fins a l’edat mitjana per centenars d’estanys i llacunes. Els segles posteriors van patir un procés implacable de drenatge i dessecació fins a quedar només unes poques llacunes litorals i alguns estanys a la zona de l’Albera. Es calcula que aquests antics espais lacustres cobrien una superfície superior a les 2.800 hectàrees i que avui estan reduïdes a unes 430».

Tal com apunta Garrigós, la realitat del territori de l’Alt i el Baix Empordà ens fa veure que avui només es conserven les llacunes litorals, uns pocs aiguamolls protegits i restaurats als parcs naturals dels Aiguamolls i del Montgrí, les Medes i el Baix Ter, unes basses temporals a l’Albera –entre Capmany, la Jonquera, Cantallops i Sant Climent Sescebes– fortament afectades per obres de drenatge, i les restes de l’estany de Riumors que s’inunda quan el rec Sirvent puja de nivell. Els grans estanys de Siurana, Vilacolum, Bellcaire i Ullastret han perdut totalment el seu caràcter de zona humida. El més gran de tots era el de Castelló d’Empúries, molt documentat com a espai de referència a l’època medieval. La sequera ha accentuat aquesta situació.

"Hem d’afegir 450 hectàrees de basses i estanys a les 430 existents"

Bernat Garrigós

— Naturalista

Bernat Garrigós recorda que «els científics han alertat que ens cal preservar del tot un 30% dels espais naturals del Planeta. Això es va plasmar en la Cop 15 del marc mundial de la conservació. Amb el 30x30, Europa també s’ho ha agafat com un objectiu propi, parlant, a més a més, de la restauració d’espais degradats, perquè en molts llocs no tenim el 30% per conservar, per desgràcia. Si ho agafem com un valor objectiu, ens adonarem que hem de treballar per doblar la quantitat que tenim ara, és a dir, a l’Empordà hem d’afegir, aproximadament, 450 hectàrees de basses i estanys a les 430 existents».

Els impulsors del projecte reconeixen que aconseguir restaurar espais lacustres dessecats no serà fàcil, però també consideren que hi pot haver punts de territori més assequibles. «L’estany de Riumors, que està situat sobre la Guàrdia, per on passa el rec Sirvent, seria un d’ells, per exemple». Encara que moltes llacunes i estany hagin desaparegut, la natura és tossuda i cada vegada que hi ha algun temporal rellevant, l’aigua torna a aparèixer temporalment en aquests punts que la voluntat de l’home ha volgut fer desaparèixer. La tempesta del 2014 o, més recentment, el pas del Gloria, van tornar a portar aigua a espais com l’estany Púdol de Siurana, el de la Bomba de Riumors o el de la Gutina de l’Albera, entre altres.

Explosió de vida

Entre les moltes virtuts d’aquests espais, Bernat Garrigós assenyala que «en ambients mediterranis secs com el nostre, tu poses una mica d’aigua i es genera una gran explosió de vida. A l’estany de Riumors, un dia que va ploure d’aquest hivern, hi havia centenars de flamencs, dotzenes d’arpelles, ànecs, capons, cigonyes... Estava cobert d’ocells. En plena època de migració, l’espectacle era espectacular».

La pràctica totalitat dels espais lacustres empordanesos que es podrien recuperar i que Estanys d’Empordà té catalogats, són en mans privades. Per això, l’entitat impulsora del projecte ha iniciat contactes amb els seus propietaris per arribar a acords a partir de quatre camins diferents. La idea parteix de dos paràmetres d’entesa temporal o permanent, amb cost econòmic o sense.

Alive impulsa el projecte Rius amb voluntariat a la Muga i el Fluvià

«A partir d’aquestes dues variables per banda, sorgeixen quatre models de gestió: el lloguer de terrenys pagant un preu, la compra a partir d’un acord econòmic entre les dues parts, els acords de custòdia i la donació», expliquen Garrigós i Sònia Duñach, directora de la Fundació Alive.

El projecte comença a caminar amb un avançat acord de donació d’un dels estanys de l’Albera, la propietat del qual està en converses amb la Fundació per a fer-la efectiva. Aquest primer pas està lligat a un condicionant evident, la donació està unida al compromís ferm que l’estany en qüestió mai es podrà utilitzar per a cap finalitat que no sigui la seva funció d’espai natural.

La Fundació Alive creu que la recuperació d’aquests estanys és possible «amb l’eliminació dels drenatges dels estanys de l’Albera, la gestió de l’aigua de les importants fonts de la zona de Siurana i els seus estanys, la gestió del rec Sirvent, el riu Fluvià i el riu Daró o la creació de salines litorals». Per a Jordi Sargatal, «en el front de mar de la badia de Roses és possible i recomanable crear un espai de salines, a la zona dels Aiguamolls, que permetria generar molts beneficis naturals i, també, arribaria a promoure una economia sostenible a la zona».

Sis apunts de referència

El projecte Estanys d’Empordà assenyala sis aspectes positius de la seva implementació.

• Regulació de l’aigua: actuen com a esponges naturals, absorbint les pluges i alliberant aigua de manera gradual a rius i aqüífers. Això ajuda a moderar els fluxos d’aigua, reduint els efectes de les inundacions i les sequeres.
• Depuració de l’aigua: filtrant els contaminants i les partícules, les zones humides milloren la qualitat de l’aigua. Les plantes i els microorganismes presents en aquests ecosistemes descomponen i eliminen substàncies contaminants, com ara nutrients excessius, metalls pesants i altres toxines.
• Suport a la biodiversitat: les zones humides proporcionen hàbitat per a una gran varietat d’espècies de plantes i animals, incloent-hi moltes espècies amenaçades i en perill d’extinció. Són especialment importants com a àrees de descans i alimentació per a moltes espècies d’aus migratòries.
• Emmagatzematge de carboni: són importants consumidors de carboni, capturant CO₂ de l’atmosfera i emmagatzemant-lo en vegetació i sòls, ajudant així a mitigar el canvi climàtic.
• Suport a les comunitats humanes: moltes comunitats humanes depenen de les zones humides per a la seva subsistència, incloent-hi l’agricultura, la pesca, el turisme i l’obtenció d’aigua dolça.
• Recreació i turisme: ofereixen espais únics per a l’oci, l’educació ambiental i el turisme ecològic, contribuint a l’economia local i al benestar humà.

Sònia Duñach assenyala que, per als propietaris d’aquests indrets, la seva cessió o donació «es converteixen en una aportació que surt a compte, fiscalment parlant». Per a Bernat Garrigós, «aquesta lluita contra corrent pot demostrar que una entitat privada és capaç de gestionar tot això», com ja passa en altres països europeus, amb el National Trust britànic com a gran punta de llança o com ho va ser en el seu moment la Fundació Territori i Paisatge que va dirigir Jordi Sargatal.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ

Subscriu-te per seguir llegint